Com segurament tots heu endevinat, jo no he sigut mai massa esportista. Ja de petit, pujar les escales de casa meva em suposava un gran esforç. Sempre he preferit la música o la lectura que la pilota i he d’admetre que mai havia sentit passió per cap mena de competició. Però ara en teniu aquí, afònic, celebrant amb tots vosaltres que som subcampions de Catalunya. Jo no sé el que sentiu però jo, la veritat, estic al·lucinat.
Les vides de les persones son una cadena de casualitats, coincidències i sorts. Mai hagués dit que la trucada que vaig fer al Ricard Franc per encàrrec de la meva dona m’havia de canviar tant la vida. Sense massa convenciment vaig portar l’Arnau a les proves per entrar al Barça mentre l’anàvem mentalitzant de que, si no l’agafaven, no passava res. Jo ja sabia que el meu fill tenia fusta però el que no sabia es que un any després arribaria a ser subcampió de Catalunya.
Crec que no m’equivoco si amb aquestes paraules em faig ressò del sentiment de tot els que som aquí. Potser sí que els que sou ex-jugadors ja sabíeu que ens trobaríem. Però jo, la veritat, no m’imaginava tot això.
Però, a la vida, la sort no ve sola, no se la troba a una cantonada. La sort es fruit de l’esforç. No n’hi ha prou amb les casualitats: només aquells que treballen de debò troben el camí. I per això crec no equivocar-me, i em prenc la llibertat de parlar per boca de tots, si us dic que hi ha un gran culpable de tot això. La responsabilitat, l’amor per la feina ben feta, el sentit de disciplina, el de companyerisme, la passió pel que més t’agrada, el patiment, l’alegria: son coses que tots em après del nostre entrenador Xuxum (i dic nostre en tota l’extensió de la paraula). Hi ha gent que ha confós la passió per altres coses, que ha barrejat el lícit sentiment de sana lluita amb la malsana enveja que tot ho rovella. No en volem saber res d’aquestes històries i aquí s’han d’acabar. El que queda es la feina ben feta i un grapat de nens il·lusionats que avui aniran a dormir sabent-se subcampions de Catalunya. I només hi ha una paraula per pagar això: Gràcies.
Per tant, Xuxum, ens agradaria que rebessis aquest aplaudiment com a mostra del nostre més profund agraïment i suport.
No em vull allargar més perquè el protagonisme ha de ser vostre. Però no puc acabar sense reconèixer les ganes i la il·lusió que tots els jugadors han posat i l’altíssim grau de disciplina i esforç que hi han dedicat. Ningú sap com vosaltres el que heu treballat i vosaltres sabeu que ningú us ha regalat res. Quan explico a d’altres pares el vostre comportament, no s’acaben de fer a la idea del que realment és. Aquest subcampionat es vostre perquè us el mereixeu. No deixeu que us robin la il·lusió, seguiu així i ara CAP AL CAMPIONAT D’ESPANYA.
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA !
