Safa Gava 30 - FCB 44

Els cardiòlegs diuen que fer esport és bo pel cor. Jo no ho dubto pas, però deu ser bo per ells o pels que juguen a handbol. Pels espectadors, més aviat, es fotut. I per alguns que són a la pista i no juguen (directament), també ho deu ser. Sinó, no s'entén el mal perdre d'alguns sinó és perquè l'adrenalina els ha fet una mala passada. Ja sabíem (perquè ja ens havien avisat) que ens trobaríem un equip dur. I efectivament, el Gavà ho ha estat: dur i marruller. I mal perdedor. Personalment em cansen els comentaris que hem de sentir només pel fet de jugar amb el Barça: que si xulos, que si prepotents, que si tal i que si qual. Fins i tot ens han insinuat que cobren. Doncs si, és veritat, cobren i de valent. Però no en euros ni en dòlars precisament.

Pel que fa al partit, el mestre ja ens farà quatre ratlles, però a mí m'ha agradat. M'agraden aquests partits intensos, on es lluita i on a la segona part es veu clarament qui té més resistència física i qui té la motivació. I aquesta resistència (missatge per tots aquells que es pensen que els nostres jugadors son uns privilegiats), no la dóna el fet de ser del Barça. Posar-se una samarreta blaugrana o groga no et dóna poders sobrenaturals. Ja prou que ens sap greu, ja, però no. El que dóna la resistència, el bon joc i, conseqüentment, les victòries té un nom molt fàcil: sacrifici. Ningú els ha regalat res. Les matxucades d'entrenaments tenen un resultat: l'esforç es recompensa. I potser, algun dia, algú els guanyarà. Però ningú els traurà la satisfacció de saber que el sacrifici ha valgut la pena. Ni tant sols aquells que veuen calés i cotxes luxosos per tot arreu.